Final de la vida


Els grans avenços de la medicina permeten retardar la mort com mai no  s’havia pogut fer. Ara, el problema és decidir fins quan s’hauria de perllongar la vida. Els professionals han de respectar la voluntat dels pacients i facilitar la seva participació en la presa de decisions. La seva tasca no ha de consisitir a retardar la mort, sinó a oferir ajuda per a un bon morir.

A la nostra societat, la mort encara és concebuda com allò més rebutjable i que s’ha d’ajornar al màxim possible. En gran mesura, els esforços de la recerca s’orienten a desafiar la finitud humana. Els ideals més valorats són els de la joventut i la bellesa.

En aquest context, no és estrany que expressions com ‘bon morir’ o ‘bon final de la vida’ ens resultin poc familiars, fins i tot, o especialment, als professionals sanitaris, centrats a guarir la malaltia i retardar la mort. Normalment, la mort dels pacients és concebuda pels metges com un fracàs dels seus intents de perllongar la vida.

En les unitats de cures intensives, el dolor i el sofriment, el manteniment de l’administració de tractaments invasius fins l’últim moment i el desconeixement, dels metges, de si els pacients desitgen o no reanimació cardiopulmonar (RCP), mostra que sovint es fa massa per retardar la mort i massa poc, i massa tard, per mitigar-ne el sofriment. La realitat, però, és que els ciutadans comencen a reclamar ajuda sanitària per morir, i ajuda de més qualitat per morir bé. En altres paraules, els metges haurien de saber curar en tots els sentits que té aquesta paraula: haurien de saber tenir cura dels pacients quan ja no és possible curar-los la malaltia.

El document del Comitè de Bioètica de Catalunya (CBC)Recomanacions als professionals sanitaris per a l’atenció als malalts al final de la vida (2010) vol ser una eina d’ajuda als professionals que han de tractar persones malaltes que es troben a prop de la mort.

Impulsant un model d’atenció sanitària basat en el respecte de la voluntat de la persona malalta, el CBC destaca la importància de mantenir una actitud d’apropament i un diàleg actiu. Això permetrà a la persona malalta un final de la vida de qualitat i, a més, constituirà una ajuda per als professionals mèdics en la presa de decisions, ja que aquestes seran compartides.